Objectiu del Blog

"El poble que guarda sa llengua i sa cultura tindrà la clau de la seua llibertat. Qui no les guarde mamprén el camí cap a la esclavitut." J.J. Rousseau


.

lunes, 17 de junio de 2013

De sobte, una història corrent.



S’alçà de sobte, un soroll l’havia despertada. Deixà la comoditat del seu coixí, roig i suau, va badallar mentres s’estirava, arquejant el seu cos tot blanc (llevant una llínea de color gris en la seua esquena).

Caminava en elegància per les baldoses lluents i rogenques. Deixà el saló d’un salt per damunt d’un munt de llibres, caent sense fer soroll en el corredor que era recte i estret, ple de quadros i segons avançava apareixien portes que portaven a les estàncies que eixien del corredor com si de fulles en un tall es tractaren. 

Arribà a la cuina, gran, en llum, en un armari blanc, obert, i una taula ovalada. Al costat de l’armari, entre el microones i la vitroceràmica, hi havia cristals trencats en terra, una gota de sanc tacava el pis entre els cristals del que havia segut un got i que ara estava recollint un home d’ulls grans, marrons com els seus, a qui pertanyia la sanc. Ya sabia d’a on havia vingut el soroll, ara s’avorria i decidí pujar a la cadira, d’ahí a la taula i per últim a la finestra. 

Estava oberta i deixava vore un plaça; al mig de la plaça una font de forma estrelada, apagada. Rodejant la font uns tarongers i baix dels tarongers, bancs. 

Saltà de la finestra al carrer, un coche quasi l’atropella mentres entrava al garaig de la finca del costat, que s’obria sempre en un soroll irritant. Després de creuar i arribar a la plaça, va vore  que al fondo uns chics practicaven en el monopatí, la resta pareixia deserta, pero escoltà un soroll, una rialla; en u dels bancs, baix el taronger, dos jóvens estaven assentats. Ella, de color pàlit, s’havia baixat la camisa i li mostrava alguna cosa de la seua esquena, el chic s’acostà més per a vore-la i li acariciava l’esquena en el dit, seguint una llínea rosada de dalt a baix.

Caminà tranquilament, els fanals s’encengueren i va vore el terra, oscur, de pedra. Un soroll inundà l’aire; un repicar que no podia escoltar be perque un atre soroll, chirriant i molest, no li deixava escoltar res.  De sobte una llum, un sò greu, una roda…


Són les nou, digué el chic, donant-li la mà a la chica i alçant-se. Els dos es giraren cap al garaig en escoltar que eixia un coche. De sobte una gata es ficà al mig, estava distreta.

La chica va cridar. Ell l’agarrà i se l’emportà. Baix la roda, una taca de sanc. Silenci. Des d’un edifici propenc un rat penat immòvil, de ferro, observava l’escena.

No hay comentarios: