Objectiu del Blog

"El poble que guarda sa llengua i sa cultura tindrà la clau de la seua llibertat. Qui no les guarde mamprén el camí cap a la esclavitut." J.J. Rousseau


.

lunes, 17 de junio de 2013

De sobte, una història corrent.



S’alçà de sobte, un soroll l’havia despertada. Deixà la comoditat del seu coixí, roig i suau, va badallar mentres s’estirava, arquejant el seu cos tot blanc (llevant una llínea de color gris en la seua esquena).

Caminava en elegància per les baldoses lluents i rogenques. Deixà el saló d’un salt per damunt d’un munt de llibres, caent sense fer soroll en el corredor que era recte i estret, ple de quadros i segons avançava apareixien portes que portaven a les estàncies que eixien del corredor com si de fulles en un tall es tractaren. 

Arribà a la cuina, gran, en llum, en un armari blanc, obert, i una taula ovalada. Al costat de l’armari, entre el microones i la vitroceràmica, hi havia cristals trencats en terra, una gota de sanc tacava el pis entre els cristals del que havia segut un got i que ara estava recollint un home d’ulls grans, marrons com els seus, a qui pertanyia la sanc. Ya sabia d’a on havia vingut el soroll, ara s’avorria i decidí pujar a la cadira, d’ahí a la taula i per últim a la finestra. 

Estava oberta i deixava vore un plaça; al mig de la plaça una font de forma estrelada, apagada. Rodejant la font uns tarongers i baix dels tarongers, bancs. 

Saltà de la finestra al carrer, un coche quasi l’atropella mentres entrava al garaig de la finca del costat, que s’obria sempre en un soroll irritant. Després de creuar i arribar a la plaça, va vore  que al fondo uns chics practicaven en el monopatí, la resta pareixia deserta, pero escoltà un soroll, una rialla; en u dels bancs, baix el taronger, dos jóvens estaven assentats. Ella, de color pàlit, s’havia baixat la camisa i li mostrava alguna cosa de la seua esquena, el chic s’acostà més per a vore-la i li acariciava l’esquena en el dit, seguint una llínea rosada de dalt a baix.

Caminà tranquilament, els fanals s’encengueren i va vore el terra, oscur, de pedra. Un soroll inundà l’aire; un repicar que no podia escoltar be perque un atre soroll, chirriant i molest, no li deixava escoltar res.  De sobte una llum, un sò greu, una roda…


Són les nou, digué el chic, donant-li la mà a la chica i alçant-se. Els dos es giraren cap al garaig en escoltar que eixia un coche. De sobte una gata es ficà al mig, estava distreta.

La chica va cridar. Ell l’agarrà i se l’emportà. Baix la roda, una taca de sanc. Silenci. Des d’un edifici propenc un rat penat immòvil, de ferro, observava l’escena.

viernes, 7 de junio de 2013

Sobre la competència entre valencianistes.

Quan entre els "dos sectors" del valencianisme sorgixen iniciatives en alguna semblança, no tarden en aplegar les crítiques des de l'atre "sector". Ho he observat prou vegades en diferents casos i de distinta gent: Que sí açò és un plagi d'allò, que este lo que vol és que o ho fa ell o no va, que quina vergonya, que si bla bla bla...

Estes crítiques les he escoltat dels dos "sectors" i no és més que un atre producte de la guerra civil entre valencianistes (causada, crec yo, per la desconfiança que generen tantes decepcions que mos hem dut en tanta gent).

En la meua opinió, les crítiques podien estar algunes més i atres manco justificades segons el cas, pero dic yo: ¿Realment és una cosa tan roïna? 

"La competència, ben enfocada, és la base de la millora. Mal enfocada la clau de la desaparició."

M'explique, yo sempre he segut partidari d'unir esforços i sí u fa un proyecte X i un atre ho havia pensat també (per eixemple) que este se junte en el primer per a que el proyecte siga encara millor. No obstant hi ha voltes que simplement la gent no vol. Per històries personals, per desconfiances, perque, perque, perque... Els valencianistes sempre tenim molts arguments per a no participar de l'acte, idea o proyecte d'atres valencianistes. No entraré més en este tema, és una cosa que tots coneixem.

El tema està, en que, quan a nivell pràctic no és possible produir esta cooperació, per les raons que siga, no té per qué ser roí. Al contrari, la competència és la base de la millora. 
El fet de que hi hagen dos proyectes X similars entre mosatros porta a que uns tracten de desprestigiar als atres, una cosa que a mi me dona molta llàstima. Si, al contrari, en conte de rebaixar a l'atre, tractàrem de ser millor que ell, milloraríem (valga la redundància). L'atre se voria superat per una bona idea i buscaria una millor per a superar-li atra volta. Aixina successivament els proyectes aplegarien a un nivell que, segurament, d'estar a soles no haurien conseguit mai. Competència no té per qué ser sinònim d'enemic, perque mos obliga a ser crítics en mosatros mateixa i mos evita l'estancament en l'autocomplaença.

Per tant, des d'ací m'agradaria comentar que la pròxima volta que vos vejau en un cas com el que dic, en conte de criticar als atres, tracteu de vore qué tenen, deprengau d'ells i milloreu. Reteu als atres a que facen lo mateix en vosatros. Tingau els collons (sense perdó per l'expressió) de mirar i dir: Açò ho he fet mal, açò és millorable, açò ho ha fet ell millor, etc.

Yo continuaré marejant en pos d'una major colaboració entre valencianistes. Pero pense que podem traure profit de la situació actual. Ademés, eixa rivalitat no va a desaparéixer del tot mai i, com he explicat, llunt de ser una cosa mala, si tenim l'actitut adequada pot ser una cosa molt molt bona.